La Segona República i la Guerra Civil espanyola (1931-1939)

La Segona República i la Guerra Civil espanyola (1931-1939)  1. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931) A principis de la dècada de 1920, Espanya era una monarquia parlamentària (rei Alfons XIII) en què no hi havia una plena separació de poders. El país estava immers en una tr...

La Segona República i la Guerra Civil espanyola (1931-1939)  1. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931) A principis de la dècada de 1920, Espanya era una monarquia parlamentària (rei Alfons XIII) en què no hi havia una plena separació de poders. El país estava immers en una triple crisi, de caràcter militar, social i polític. - Militar, perquè la guerra al Marroc havia sigut un desastre i l’exèrcit espanyol havia tingut derrotes molt dures que l'havien desacreditat (desastre d’Annual). - Social, perquè el moviment obrer, sobretot des de la Revolució Russa de 1917, era més combatiu i posava en pràctica accions violentes que feien trontollar l’estat (sobretot la CNT, que era el sindicat anarquista). - Polític, perquè el sistema parlamentari no controlava la situació. Entre 1917 i 1923 hi va haver catorze governs diferents. A més, el catalanisme, una força política emergent, feia accions polítiques per mirar de descentralitzar l’estat espanyol. Davant d’aquest context, el setembre de 1923, el general Miguel Primo de Rivera va donar un cop d'estat, que va comptar amb el consentiment d’Alfons XIII i el suport de sectors de l'alta burgesia i de polítics conservadors. El cop es va presentar com una alternativa provisional al sistema parlamentari, incapaç de garantir l'ordre.  1. LA DICTADURA DE PRIMO DE RIVERA (1923-1931) El nou règim dictatorial de Primo de Rivera va suspendre la Constitució, va dissoldre les Corts i va prohibir els partits polítics i alguns sindicats (CNT). La retallada de llibertats va afectar també la premsa i l'educació, mentre es reprimia els contraris a la dictadura. A més, es va perseguir el catalanisme i el basquisme. Empès pel l'ambient de l'Europa dels "feliços anys vint", la dictadura va iniciar un programa d'obres públiques i monopolis (CAMPSA, Telefònica...) que va reactivar l'economia. Aquesta prosperitat, però, no va aconseguir apaivagar l'oposició d'obrers, estudiants, intel·lectuals i nacionalistes. La crisi econòmica del 1929 va fer perdre la confiança en el dictador, i el rei el va substituir pel general Berenguer el 1930. A més, es van convocar eleccions municipals per al 12 d'abril del 1931, per retorn a la normalitat constitucional.  2. L’ADVENIMENT DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA El 12 d'abril de 1931 es van celebrar les eleccions municipals. La societat les va percebre com un plebiscit entre monarquia i república. L'oposició al règim monàrquic d’Alfons XIII havia creat una candidatura republicana per acudir unida a les eleccions. En canvi, els partits monàrquics es van presentar dividits. Les eleccions van atorgar un major nombre de regidors als partits monàrquics. Tot i així, a les grans ciutats i a les regions industrials va guanyar la candidatura republicana i va fer evident el desig d’un canvi de règim polític. Davant la situació, el rei Alfons XIII va marxar a l'exili. Milers de ciutadans van sortir al carrer de manera espontània i festiva. El 14 d'abril es va proclamar la Segona República. A continuació, es va formar un govern provisional presidit per Niceto Alcalá Zamora, que va convocar eleccions a Corts constituents. Aquestes eleccions es van celebrar al juny de 1931 i els partits republicans van obtenir la victòria per àmplia majoria. El nou govern va integrar membres de partits d'esquerra i nacionalistes. El president va ser Manuel Azaña i va promoure la redacció i aprovació d'una nova Constitució, que va entrar en vigor el desembre del 1931.  2. L’ADVENIMENT DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA A Catalunya, les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 les va guanyar Esquerra Republicana. Francesc Macià, president del partit, va proclamar la República Catalana integrada dins d’una hipotètica Federació Ibèrica. Això va provocar un enfrontament amb el govern provisional espanyol. Les posteriors negociacions amb el govern de la República Espanyola van donar lloc a la creació d'un govern provisional català, al qual van donar el nom de Generalitat. El nou govern va encarregar a una comissió, reunida a Núria, la redacció d’un Estatut El president Macià proclamant la República Catalana, 14 d’abril de 1931. d'Autonomia, que es va sotmetre a referèndum l'agost del 1931 i hi va obtenir un suport majoritari (99% dels votants). Després de diverses retallades pel poder legislatiu de Madrid, l’Estatut va entrar en vigor el 1932.  2. L’ADVENIMENT DE LA SEGONA REPÚBLICA ESPANYOLA La Constitució del 1931 tenia un caràcter democràtic i progressista, però no va obtenir el consens dels partits conservadors. El text establia els següents principis: L'Estat es configurava de manera integral, però amb la possibilitat de constituir governs autònoms regionals (com Catalunya). El poder legislatiu residia en les Corts (una sola Cambra); i l'executiu en el Consell de Ministres i en el president de la República. S'establia la independència del poder judicial. Per primer cop, el sufragi era universal. Proclamava l'aconfessionalitat de l'Estat i es permetia el matrimoni civil i el divorci. Reconeixia els drets individuals i s'establien àmplies llibertats públiques, que garantien la igualtat davant la llei, l'educació i el treball. Es respectava el dret a la propietat privada, però el govern podia expropiar béns si ho considerava d'utilitat pública.  3. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933) Després de l'aprovació de la Constitució, Niceto Alcalá Zamora va ser elegit president de la República, mentre que Manuel Azaña va liderar el govern format per una coalició republicana i socialista. Va ser l'anomenat Bienni Reformista. El govern reformista va centrar les seves primeres actuacions en la modernització del país, començant per donar una solució als problemes crònics del camp, com era la gran quantitat de terres en mans de latifundistes (grans propietaris); l’endarreriment dels sistemes de producció agrària; els baixos salaris; i les pèssimes condicions de feina dels jornalers. Per fer-hi front va impulsar la reforma agrària (1932), en què es van expropiar les terres, sense indemnització, d'una part de la noblesa (grans d'Espanya); es van expropiar també les terres dels propietaris, amb indemnització, que la conreaven de manera deficient o les llogaven sistemàticament; i van lliurar terres expropiades a famílies pageses vulnerables (establiments pagesos).  3. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933) El govern reformista d’Azaña, de 1931-1933, també va promoure altres reformes molt importants: - Militar: l’exèrcit espanyol estava endarrerit i tenia massa oficials. El govern el va transformar per fer-lo més eficient i, sobretot, lleial a la República. - Ensenyament: era obligatori, mixt i laic. Es va dotar de més pressupost i els religiosos no podien impartir docència. De fet, durant aquests anys es van crear 13.000 noves escoles i 30 instituts. - Religiosa: es va suprimir el pressupost públic per al clero, es va regular el matrimoni civil i el divorci i es va dissoldre l’orde dels jesuïtes. - Laboral: es va establir la jornada laboral de 40 hores setmanals i el salaris van ser més alts; es van promoure les assegurances socials. - Territorial: la nova Constitució reconeixia que a Espanya hi havia nacionalitats històriques que, si volien, podien tenir autonomia (Catalunya, País Basc, Galícia).  3. EL BIENNI REFORMISTA (1931-1933) Ara bé, no tot el conjunt de la societat veia bé l’obra reformista de la República, que va haver de fer front a diferents sectors d’oposició: L'Església, els terratinents i l'exèrcit, que van ser els principals perjudicats per les reformes. Tant s'hi van oposar, que a mitjan 1932 el general Sanjurjo va donar un cop d'estat, però va ser neutralitzat a temps. Els partits conservadors i monàrquics, que eren contraris a la descentralització i la secularització de la societat (exemple de l’ensenyament, o l’Estatut de Catalunya). Una part de pagesos i obrers decebuts davant la lentitud amb què es portaven a terme algunes reformes, especialment la reforma agrària. Aquest desencantament va portar a alçaments contra el govern, com va ocórrer a l'Alt Llobregat (1932) i a la localitat gaditana de Casas Viejas (1933). Les protestes van ser reprimides amb duresa per les forces d'ordre públic, cosa que va fer créixer el malestar i va afeblir el govern d’Azaña.  3. EL BIENNI CONSERVADOR (1934-1936) El novembre de 1933 va haver-hi eleccions generals, que va guanyar la coalició de dretes. El nou president del govern va ser Alejandro Lerroux i va desmantellar l’obra de govern reformista: va paralitzar la reforma agrària i militar; va amnisitar els revoltats del cop d’estat de Sanjurjo i va modificar alguns elements de la política religiosa. L'octubre del 1934, l'entrada al govern de ministres del partit conservador (CEDA) va provocar un fort rebuig dels partits i sindicats d'esquerra, que temien una deriva cap al feixisme (estil Itàlia o Alemanya). Es va produir així un moviment insurreccional, que es va desenvolupar amb més força a: Astúries, on impulsat per socialistes i comunistes, va declarar la revolució social i va ocupar la conca minera. Catalunya, on el govern de la Generalitat l'exercia una coalició d'esquerres, que discrepava del retrocés impulsat pel govern de l'Estat. Així, el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República espanyola.  3. EL BIENNI CONSERVADOR (1934-1936) Tots dos moviments van ser durament reprimits per l'exèrcit, cosa que va causar un gran nombre de víctimes i detinguts a Astúries. A Catalunya, el conflicte va acabar amb la suspensió de l'Estatut i l'empresonament del govern català. Després d'aquests successos, les diferències entre els dos partits governamentals (Partit Radical i CEDA) van anar en augment. A més, l'any 1935, alguns ministres radicals es van veure implicats en casos de corrupció. Davant d'aquesta situació es van convocar noves eleccions per al febrer del 1936. Miners asturians que lluitaven a la revolució de 1934.  4. EL FRONT POPULAR Els partits d'esquerra van concórrer units a les eleccions formant el Front Popular. Pretenien reprendre el fil de les reformes iniciades el 1931. Els partits de centre i de dreta també es van unir en coalició. El seu programa era continuar la política contrareformista i modificar la Constitució. Les eleccions de febrer de 1936 van ser guanyades, per poc, pel Front Popular. El triomf del Front Popular va ser mal rebut pels sectors més conservadors de la societat. Al mateix temps, alguns sindicats i grups d'esquerra van defensar la conveniència d'impulsar un procés de revolució social. Les tensions polítiques van desencadenar un clima d'enfrontament entre milícies d'esquerres i dretes. El 13 de juliol va ser assassinat el diputat monàrquic José Calvo Sotelo, en represàlia per la mort de José Castillo, militant socialista. Així, militars oposats a la República, van establir contactes amb grups d'extrema dreta (monàrquics, tradicionalistes, falangistes) i van organitzar un cop d'estat.  5. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) El cop d’estat va iniciar amb el general Franco, el 17 de juliol de 1936, a les Canàries, Ceuta, Melilla i Tetuan. L’endemà, el general Mola, Sanjurjo, Goded, entre d’altres militars, van sublevar-se en contra del govern de la República. Com que la insurrecció militar va triomfar en alguns indrets, i en d’altres no, el país va quedar dividit en dos. Iniciava, així, la guerra civil espanyola. Mapa d’Espanya segons si havia triomfat, o no, el cop d’estat de juliol de 1936.  5. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) A la zona on havia triomfat el cop, l'exèrcit va assumir tot el poder. Els seus esforços van anar dirigits a assolir la victòria militar i a organitzar un nou Estat feixista, que anul·lés la democràcia. Després d'alguns dubtes sobre qui lideraria el bàndol colpista, la Junta de Defensa va nomenar Francisco Franco Generalísimo i cap de govern. El gener del 1938 es va crear a Burgos el primer govern dels colpistes i aquesta ciutat es va convertir en la capital provisional del nou Estat. Les principals mesures polítiques del govern franquista van ser la prohibició de partits i sindicats; la supressió de la Constitució i dels estatuts d'autonomia; la recuperació del catolicisme com a religió oficial de l'Estat; i l'anul·lació de les reformes republicanes.  5. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) La Falange Española es va convertir en el partit únic, del qual Franco va ser el cap nacional, i va concentrar així a les seves mans un altre poder més dins del nou estat. El partit va adoptar l'uniforme amb la camisa blava de la Falange, la boina vermella carlina i la salutació feixista amb el braç alçat.  5. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) La República comptava amb el suport d'amplis sectors de la població de característiques ideològiques diverses: republicans moderats, socialistes, nacionalistes d'esquerra, comunistes i anarquistes. Però el sector més radical de l'esquerra, que durant les primeres setmanes de la guerra va impedir el triomf del cop militar a moltes zones, va voler aprofitar la seva força per impulsar una revolució social. Els lleials a la República es van discutir entre la prioritat del front bèl·lic o la necessitat d'aprofundir en el procés revolucionari. Per imposar un nou ordre revolucionari es van crear comitès obrers integrats per representants de les forces antifeixistes que dirigien la guerra i la vida civil a la rereguarda. Aquests comitès obrers van col·lectivitzar fàbriques i van confiscar els latifundis per repartir-los entre pagesos. Aquest escenari de revolució, sobretot, es va dur a terme a Catalunya i Andalusia.  5. LA GUERRA CIVIL (1936-1939) Igualment, es va desencadenar un virulent anticlericalisme: els sacerdots van ser assetjats i les manifestacions religioses, considerades antirevolucionàries. Tot símbol aristocràtic, burgès o religiós va ser perseguit i podia ser causa de presó o mort. Per controlar la situació revolucionària, entre setembre i novembre del 1936, es va formar un nou govern, presidit per Largo Caballero, que va posar fi a la repressió incontrolada, va canalitzar el procés revolucionari i va mantenir la legalitat constitucional de la República.