Examen Història: Espanya En Temps D'Enfrontament

EXAMEN HISTÒRIA: ESPANYA EN TEMPS D’ ENFRONTAMENT. La crisi de la restauració i la dictadura de Primo de Rivera: La crisi de la restauració (1902-1923): Uns intents de reforma insuficients: Alfons XIII va pujar al tron en 1902 mantenint el sistema polític que ja existia (la restauració borbònica)...

EXAMEN HISTÒRIA: ESPANYA EN TEMPS D’ ENFRONTAMENT. La crisi de la restauració i la dictadura de Primo de Rivera: La crisi de la restauració (1902-1923): Uns intents de reforma insuficients: Alfons XIII va pujar al tron en 1902 mantenint el sistema polític que ja existia (la restauració borbònica) amb la Constitució de 1876. La qual definia a Espanya com a una monarquia parlamentària i presentava un sistema bipartidista de conservadors i liberals que estava manipulat amb fraus electorals per mantenir l’alternança pactada entre els dos partits. Davant el mal funcionament del sistema, alguns polítics volgueren reformar-lo, però malgrat els seus intents, les autoritats no volgueren canvis. En 1909 va començar una guerra pels territoris del nord del Marroc, que va agreujar la situació i fe créixer la crisi política, social i militar. Més protagonisme de l’oposició: Encara que el sistema de la Restauració seguia basat en el turnisme entre el Partit conservador, liderat per Antonio Maura i el Partit liberal, liderat per José Canalejas, partits que no formaven part del sistema bipartidista començaren a tindre cada vegada més protagonisme. Els republicans s’agruparen al voltant d'Alejandro Lerroux, que demanava menys poder per a l’església i tenia força entre la classe mitjana i obrera urbana. El socialisme estava representat pel PSOE i la UGT, defensaven els treballadors i el socialisme democràtic. L’anarquisme estava representat en el sindicat CNT i rebutjava l’Estat i el sistema polític. Els nacionalismes van continuar guanyant popularitat a Catalunya i País Basc. Es va posar en risc el sistema: El reclutament de soldats obligatori va provocar la Setmana Tràgica de Barcelona (1909), una revolta en contra d’aquest reclutament que va acabar en violència i repressió. En 1917, la gran crisi causada pel descontentament de l’exèrcit, es va intensificar, on coincidiren la vaga general obrera i l'autonomia de Catalunya. A més, entre 1919 i 1923 va augmentar molt la conflictivitat social amb vagues i violència política (especialment a Barcelona). El 1921, hi va haver el desastre militar d’Annual al Marroc, amb més de 10.000 morts, de soldats espanyols que va sacsejar l’opinió pública. Finalment, l’expedient Picasso, que investigava els fets, va apuntar responsabilitats dins l’exèrcit i el rei Alfons XIII. La dictadura de Primo de Rivera (1923-1930): En 1923, el general Primo de Rivera va fer un colp d'Estat amb el suport del rei, la burgesia i els sectors polítics conservadors, posant fi al sistema parlamentari. Es va suspendre la Constitució de 1876, es van prohibir els partits polítics i alguns sindicats, i es va perseguir el nacionalisme català i basc. La dictadura va iniciar un programa d’obres públiques i creació de monopolis per intentar reactivar l’economia. Tanmateix, la crisi econòmica de 1929 va fer perdre la confiança en el dictador, i el rei va acabar substituint Primo de Rivera pel general Berenguer l’any 1930. La proclamació de la República (1931): Les eleccions municipals: En 1930, els partits republicans van signar el Pacte de Sant Sebastià per posar fi a la monarquia. Es van presentar junts a les eleccions de 1931, obtinguent un triomf a les grans ciutats, i aconseguint que el rei Alfons XIII abandonara el país. El 14 d’abril es va proclamar la Segona República Espanyola amb un govern provisional presidit per Niceto Alcalá- Zamora, que més endavant es convertiria en president de la República. En les eleccions de juny, els partits republicans d’esquerra van obtenir la majoria i Manuel Azaña va ser elegit president del govern. Constitució de 1931: En desembre de 1931 es va aprovar una nova Constitució democràtica i progressista. Aquesta permetia la formació de governs autònoms regionals, residia el poder legislatiu a les Corts i repartia el poder executiu entre el Consell de Ministres i el president de la República. Per primera vegada es reconeixia el sufragi universal, incloent les dones, i es declarava l’Estat aconfessional, autoritzant el divorci i el matrimoni civil. També es garantien drets individuals i àmplies llibertats públiques. La Segona República: El Bienni Reformista (1931-1933): Niceto Alcalá-Zamora era el president de la República i Manuel Azaña el president del govern de la coalició republicana-socialista. Junts iniciàren una etapa de reformes amb l’ objectiu de modernitzar Espanya i solucionar els grans problemes socials i econòmics. Es van implementar reformes en l’exèrcit, l’agricultura, l’educació, el món laboral, la religió, l’organització territorial i les autonomies. Tot i això, aquestes reformes van generar una forta oposició per part de l’Església, els terratinents, l’exèrcit, que es van veure principalment perjudicats. Els conservadors i monàrquics rebutjaven la descentralització i la secularització de la societat. A més, obrers i llauradors estaven descontents amb la lentitud de les reformes, especialment la agrària. El descontentament va provocar el cop d'estat de Sanjurjo en 1932, que va ser frenat a temps pel govern. Aquesta situació es va agreujar amb el reforçament dels partits antirrepublicans, com la Renovació Espanyola i la Falange Espanyola, de José Antonio Primo de Rivera. Els sectors més conservadors es van unir a la CEDA de Gil Robles. Al mateix temps, partits obrers i sindicats com la UGT i la CNT es van radicalitzar convocant vagues, protestes i ocupacions. Davant la creixent tensió, Azaña va dimitir i convocà eleccions per a novembre de 1933. Que van donar pas al Bienni Conservador. El Bienni Conservador (1934-1936): Després de la crisi política del Bienni Reformista, amb la victoria dels partits de dreta en les eleccions, Alejandro Lerroux, líder del Partit Radical, va ser elegit president del Govern amb el suport de la CEDA. El nou govern va eliminar les reformes de l’etapa anterior. Aquesta decisió, sumant l’ entrada dels ministres de la CEDA al govern en octubre de 1934, va desencadenar una forta oposició, la qual cosa va generar un gran rebuig per part dels partits i sindicats d’esquerra. Aquest malestar va originar el moviment revolucionari més fort a Astúries, així com en la proclamació de l’Estat català dins de la República per part de la Generalitat. Tots dos moviments van ser durament reprimits per l’exèrcit. A més, el Partit Radical es va veure implicat en casos de corrupció. Fet que va contribuir a augmentar la desconfiança i l’oposició popular cap al govern de Lerroux. El Front Popular (1936): La crisi política del bienni conservador va portar a la convocatòria d'eleccions per a febrer de 1936. On els partits d’esquerra es van unir per formar el Front Popular i els partits de dreta van fer el mateix. El Front Popular va guanyar les eleccions, amb Manuel Azaña com a president de la República i Casares Quiroga com a president del govern. El nou govern es va proposar reprendre les reformes del primer bienni, amnistiar els condemnats per la Revolució del 34, restaurar la Generalitat catalana i desplaçar els militars sospitosos lluny de les grans poblacions. El triomf del Front Popular va ser mal rebut pels sectors conservadors, cosa que va augmentar les tensions polítiques, amb enfrontaments i intransigències entre les milícies de dreta i esquerra. A més, alguns militars com Mola, Sanjurjo i Franco van començar a preparar un colp d’Estat per derrocar la República. L'assassinat del diputat monàrquic José Calvo Sotelo va fer que el colp d’Estat tinguera lloc el 18 de juliol de 1936. La Guerra Civil (1936-1939): El colp d’ Estat: El 18 de Juliol de 1936 es va organitzar un colp d’ Estat protagonitzat per Franco, Mola i Sanjurjo que contaven amb el suport de la dreta i l’extrema dreta, (monàrquics, tradicionalistes, falangistes i eclesiàstics). La insurrecció, però, va fracassar a les grans ciutats i zones industrials com Madrid, Barcelona, València o Bilbao i el país va quedar dividit en dues zones, iniciant-se així la Guerra Civil espanyola. El bàndol revoltat o franquista: En la zona controlada pels rebels, l’exèrcit va assumir el poder i es va crear la Junta de Defensa Nacional, que va nomenar Francisco Franco com a Generalísimo i cap de govern, establint Burgos com a capital provisional. La Falange Española Tradicionalista i de las JONS, es va convertir en el únic partit, amb el suport de l’Alemanya nazi i l’Itàlia feixista, malgrat el Pacte de No-Intervenció. Com a principals mesures polítiques es van prohibir partits i sindicats, a més de suprimir la Constitució republicana i les seues reformes i reinstaurar el catolicisme com a religió oficial. El bàndol republicà: El bàndol republicà comptava amb el suport de sectors socials amb ideologies molt diverses com republicans intel·lectuals, socialistes, comunistes, anarquistes, però aquest bàndol presentava una divisió interna entre els que volien impulsar una revolució social i els que prioritzaven guanyar la guerra. A la rereguarda, es van crear comités obrers que organitzàven el dia a dia, col·lectivitzàven i repartien terres als llauradors. També es va desenvolupar un violent anticlericalisme. El govern republicà va rebre el suport internacional de la URSS i de les Brigades Internacionals, formades per joves voluntaris d’esquerra vinguts d’Europa i d’Amèrica. Algunes figures claus d’ aquest bàndol van ser Largo Caballero, Manuel Azaña i Juan Negrín? L’ evolució del conflicte (fases): LA BATALLA DE MADRID (Juliol ‘36- Març ‘37): Les tropes franquistes van avançar des del sud per Andalusia, Extremadura i Toledo. Davant l’amenaça, el govern republicà es va traslladar a València. A Madrid, les forces republicanes van resistir heroicament l’ofensiva. Finalment, Franco va abandonar el front de Madrid i va centrar les seues operacions en altres regions. LA BATALLA DEL NORD (Abril 37 - Desembre 37): L’exèrcit franquista va atacar les ciutats més importants de la costa cantàbrica (una zona estratègica per la seua indústria). La ciutat de Guernica va ser durament bombardejada per la Legió Còndor nazi, en un atac simbòlic per la brutalitat i el nombre de víctimes civils. Els republicans intentaren contraatacar en les batalles de Brunete (Madrid) i Belchite (Saragossa), però no aconseguiren frenar l’avanç franquista. Finalment, Franco va ocupar Cantàbria i Astúries, consolidant el control del nord. LA BATALLA DE L’EBRE i EL FINAL DEL CONFLICTE (Gener 38 - Abril 39): L’exèrcit franquista va ocupar Terol i va arribar al Mediterrani. El govern republicà va intentar resistir amb la Batalla de l’Ebre, però va ser derrotat. Entre novembre i febrer del 1939, Franco va ocupar Catalunya i, poc després, Madrid. L’1 d’abril de 1939 es va donar per acabada la guerra amb la victòria del bàndol franquista. Les conseqüències de la Guerra: Les penuries de la guerra: Les conseqüències de la Guerra Civil van ser molt dures per a la població. La fam va ser un dels principals problemes en els dos bàndols, amb racionament de productes bàsics i desnutrició generalitzada. Hi havien constants bombardejos a la zona republicana que provocàren nombroses víctimes, malgrat la construcció de refugis subterranis. Es van produir persecucions descontrolades: en la zona republicana, membres de l’Església, burgesos i polítics de dreta, mentre que en la zona franquista, obrers, treballadors i simpatitzants republicans van patir la repressió del nou règim franquista. Les conseqüències a llarg termini: Demogràficament, la guerra va causar unes 500.000 morts, a més de provocar un gran nombre de refugiats i exiliats que no van poder tornar. El franquisme també va iniciar una duríssima repressió i persecució contra els republicans mitjançant la Causa General (1940). Econòmicament, Espanya va quedar devastada, amb infraestructures destruïdes, falta de treball i mà d'obra, i racionament d'aliments durantb més d'una dècada. Políticament, es va instaurar una dictadura totalitària, eliminant la democràcia i privant la població dels seus drets i llibertats. Socialment, la divisió entre vencedors i vençuts va perdurar durant tot el règim franquista, impossibilitant la reconciliació nacional, ja que es tractava d’ una victòria imposada.